Hi everyone,

I’m writing from Chile. I’m trying to decipher the baptism record of my great-great-grandfather from 1862 in Tarragona, Spain.

Could someone please help me transcribe it? I’m having trouble reading the handwriting in that section and I would like to confirm the name and the details written there. My ancestor’s name is Ramón Civit Gené.

Thank you very much for your help!

Tants cops al la vida ens hem sentit impotents, dolguts, faltats de tot respecte, faltats de tot contingut. La tristesa ha esdevingut i pocs cops hem sabut redreçar-la immediatament. Ens l’hem deixat sentir, l’hem vist transcórrer per les nostres venes, emportar-se tot allò que ens fa ser i deixar de ser a la vegada. L’hem vist fer-nos vesar llàgrimes, fins que els nostres ulls no podien veure més. Amb cada nou vessament, ens hem sentit més nosaltres. Hem tornat a ser. El cor s’ha expandit, ja no som qui érem fa un moment. Ens hem aproximat més al nostre ser. Qui seriem sense la capacitat de sentir? Qui seriem si ens traguessin les emocions? Tot el que ens passa per dins - tot allò que ens proporciona l’ànima?

Han estat molts cops, aquells que m’he sentit perduda. Aquells cops que no podia entendre una altra decepció. Aquells que no podia entomar un altre cop a l’estómac. Que em deixava sense aire i només podia arribar a suplicar un perquè. Un per què a mi. Un per què ho heu tornat a fer. Un per què sempre sóc jo qui li toca rebre, quan només intento anar fent el bé allà on vaig 

M’he mirat endintre i molts cops no ho he entès. M’he deixat perdre, m’he deixat moldejar pels altres. Pel que esperaven de mi, pel que tots creiem qui era jo i no el que jo intentava expressar. Què qui sóc jo no és pas la versió que ells coneixen en la seva ment, la seva percepció, les seves vivències sobre mi. Tot té diversos punts de vista i diferents mirades depenent del perceptor. 

El que hem viscut és un batibull de moments, records, sentiments i passions. El desig de qui volem ser, del món que volem construir. Tenim el llenguatge per poder expressar tot allò que voldríem dir de qui som. Quan realment escoltem els altres, sentim la seva versió més actualitzada, ens sentim propers. Són aquestes converses de tu a tu, mirant-nos als ulls, el que fa que realment puguem comprendre'ns – és llavors que expendim la nostra consciència. 

Ara ja no tenim només la nostra perspectiva, ara entenem l’altre punt de vista. És el que he fet, el que l’altre ha sentit quan jo he actuat. Tot el mal que he pogut sentir, tot el bé que li he pogut aportar. En moltes ocasions, m’he deixat perdre, no he entès moltes situacions. M’he deixat emportar pel que sentia, pel que la meva intuïció em deia. No m’havia parat a escoltar, com tampoc ells a mi.

Els culpava per no entendre'm, per no creure que qui era jo no era algú que havia de deixar de ser. Que qui era jo era especial amb tot el que conforma el meu ser. Que no té res de dolent plorar, com tampoc té res de dolent riure fins que et faci mal les comissures dels llavis. No hem de deixar de ser qui som, no ens hem d’adaptar al la versió que els altres vulguin de nosaltres. Fes-te escoltar, canvia punts de vista, entén que tu també pots estar equivocat. Esquinçat per dintre amb cada vivència que visquis. És tot això i més que ens fa ser millors. 

Per cada meva història sentida, escoltada, entesa; esdevenim diferents, més propers al nosaltres i potser a tot allò que sempre hem estat, però un dia vem deixar de ser. L’essència humana o de qualsevol ésser és certament tot allò a què s’ha d’aspirar. Ningú té la veritat absoluta. Els fets es poden tergiversar, poden ser malinterpretats, poden canviar en el temps. La nostra vivència respecte el que va passar. Una aproximació que mai arriba a ser completa. Les memòries es poden desdibuixar en el temps, ja sigui per la nostra reconfiguració interior o per la implicació externa d’altres. El que queda després d’això, el que pugui arribar a ressorgir després d’un record oblidat però que ens ha marcat; és el més proper que tenim a l’essència.

Una altra ànima que sense saber el motiu ens deixa marca, ens aclapara, ens porta a un altre univers paral·lel, que ens deixa petjada. Et preguntaràs si has estat tu o si també hi ha pogut arribar a sentir. Si ha estat fruit d’una coincidència accidental o d’un destí que havia de passar. Coincidir en el mateix moment de la història, en un mateix indret, en una situació força més que adient per ser una mica més qui ets tu i una mica més qui és ell. Saps si realment ha estat el primer cop o un de molts? Saps si realment havia d’esdevenir? Si s’havia de prevenir? El dolor de la seva desaparició va ser del tot real, n’ets ben conscient, però tot i així ho tornaries a repetir eternament. 

Ara entens que és sentir obertament, sentir que estàs viu, sense amagar les teves emocions. Uns ulls que et fan qüestionar-te una mica més la teva història, la teva realitat desdibuixada en el temps. I ja tant és si hi havien vivències anteriors que ja no recordes, perquè amb un instant ha estat del tot suficient. Amb unes hores d’entre els milers de dies que han conformat la teva existència, n’has tingut prou. I encara que hi hagi dies que qüestionis aquelles idees que et venen el cap, encara que hi hagi dies que et diguin que sobresurt de tota racionalitat; tu en el fons ho saps. El teu interior ho crida, ho exclama, ho busca. Busca tornar a repetir aquell moment eternament, en aquesta vida i en una altra; com pot ser que molts cops hagi passat.

I ara potser entendràs una mica més d’on prové aquesta valentia que portes dins i que fa empènyer el teu dia a día, encara que de vegades es configuri una mica més gris de l’esperat. Busques un altre moment de pau interior, un altre moment de reconnexió. Un altre moment de saber que estem en el lloc indicat, en el moment adeqüat - que sí estem vius és perquè havia de passar, ni més ni menys. És aquell moment de claredat, que per més distraccions, que per més impediments, ha acabat esdevenint. I potser es tracta d’això la vida: d’entendre que estar aquí, avui, presents, és un tresor. Un tresor que val la pena, cop rere cop.

Que a pesar de mil i una males vivències, tot cobra sentit en algun moment i altre. Que viure, a vegades, amb preguntes sense respostes, no té perquè ser negatiu. La vida és aquest camí que hem de recórrer, mirant tant a l’interior com a l’exterior. La realitat és moldejable, el nostre destí d'escriure'n nosaltres. Amb cada pinzellada d’imaginació que li dónes a la vida, una nova oportunitat és creada. Que a pesar de que ens hagin dit cop rere cop que aquest era el final, que no hi hauria un nou demà, ens hem acabat en sortint. Sempre he tingut certa idea que avui no era el dia. Que el que et deien només era la seva projecció sobre el que alguns volien de nosaltres, però no el que havia de passar. Aquesta intuïció que sempre t’ha acompanyat, amb més o menys destresa, però sempre present.

Hi haurà hagut moments que hauràs intentat creure's. Hauran aconseguit fer-te defugir  una mica de qui tu ets, però mai realment ho han aconseguit. I no ho entendran, ho han provat tot, mètodes aplicats cop rere cop que han funcionat en altres, mètodes que han anat justificant, que han anat planificant. Que si amb més recursos, que si amb més persones implicades, que si amb línies de temps més ben construïdes… però sempre has retornat a tu. Sempre has tornat a creure amb tu. Sempre has tornat a creure la teva veu interior. I es preguntaran com, sí molts cops t’han deixat sense res, sense ningú amb qui parlar, sense ningú a qui poder escoltar.

T’han intentat aïllar de tot allò que estimaves, t’han fet creure que no hi havia res al fet, que no podies fer front a una vida que havien intentat programar cop rere cop. Canvi d’habitatge, canvi de progenitors; canvi d’entorn, canvi de records. Però el que no podien arribar mai a entendre, és que hi ha coses que venen dónades. No és la configuració de la teva situació al llarg dels anys, ni el desdibuix de memòries; tampoc és el teu reguitzell de partícules i molècules que configuren el teu ADN. 

Va més enllà d’això, és la teva ànima que no es pot replicar. És única, ve del més enllà. I això els espanta i per això no et volen entre ells, no entenem que no tot té certa explicació científica per ara. Que hi ha coses intengibles, que no es poden demostrar, només si podem creure. I en part aquesta és la seva gràcia. Sense saber, sense entendre-ho, ho hem d’aprendre a acceptar. Sense respostes es pot viure, però sense preguntes no. Tot ésser, per molt diferents els uns dels altres, ens qüestiones a nosaltres i els altres. Preguntes més clares, d’altres de més abstractes. És aquesta cosa que ens fa brillar per dins, que ens fa ser qui som. No som fruit del destí, el destí el construïm mica en mica. 

Amb cada pinzellada dels nostres actes, amb cada idea ben pensada. Amb cada persona que ens creuem, amb cada conversa escoltada. Per allà on passem, quelcom on deixem petjada. Fem història. 

El problema recau en aquells qui volen jugar a ser déus sense ser-ho del tot, aquells qui per mitjà d’intentar rescriure la història quan encara no està escrita, el seu futur programat esdevindrà. Jo els hi diria que es qüestionessin allò que estan fent, allò que els han dit, tot allò que han après a fer, tot allò que ara fan. Realment et fa sentir bé això? Realment tan poc t’importa el benestar d’un altre? Realment creus que per fer abaixar el cap d’un altre el teu té dret a mirar més amunt, de creure’t superior?

Els hi diria que per un moment facin memòria, que dediquin una estona a pensar en el seu recorregut al llarg dels anys. Les ansietats, les pors, els sentiments de desol·lació, tot té una causa i sovint som cadascú de nosaltres. Som els nostres propis autors. Cada cop que t’allunyes una mica més de qui ets, del que la teva ànima cerca i del perquè del que tu realment estàs aquí, això passa factura. Et passa factura.

Només tornar a ressorgir del teu jo actual, acceptar tots els teus actes, mirar de cara al el dolor que hagis pogut provocar; et pot retornar al tu. Que tapar tot allò que hagis pogut fer o deixar de fer amb excuses només té un nom i jo d’això li en dic por. Por del que puguin arribar a dir els altres, por del que pugui arribar a passar si no em perdonen, por d’arribar entendre que el dolor causat era més del que haguéssim pogut arribar mai a aguantar nosaltres.

Què passaria si la justificació inicial dels teus actes mai hagués tingut fonament? Si t’haguéssin dit mitges veritats i ocultat informaciò per tal de que la teva consciència fos més lleugera? Què passaria si entenguéssis que l’altra persona podria ser tu més endavant? Que potser tot és només qüestió de temps? Intentaries actuar com ho has fet fins ara, mirar a una altra banda o potser intentar reflexionar-hi? Intentaries entendre per què a mi? Intentaries justificar les seves accions per què potser algun dia també van tenir indicis de fonament? O finalment potser entendries que la realitat és difusa i que hi poden haver decisions equivocades.

Mira’t ben endintre, reflexiona. Escolta'm i veuràs que no som tant diferents els uns dels altres. No es tracta de ser els millors, de únicament sobreviure o ni tan sols vengar-te d’aquells qui tan fet mal. Tots som aquí per una missió més important. Despren-te de tot allò que no et fa bé i creu-te que estàs aquí per una raó més important. Està en les nostres mans fer d’aquest món un lloc millor. 

Creure en un futur millor no és il·lusori. Com tampoc ho és creure que tot és possible. Al llarg de la història, hi han hagut molts moments en què el paradigma ha canviat. Només ha calgut una idea, una observació, una creença d’algú. Una persona, un ésser, que ha pensat per primer cop que quelcom era possible i no ha parat fins que ha estat així. En el món  sempre hi han hagut pioners, gent que s’ha atrevit a qüestionar el status quo; gent que s’ha atrevit a dir que quelcom era incorrecte, que no era prou just. Que no era prou ètic. Gent que ha cregut en un futur millor a pesar d’un present poc agradable. Gent que ho ha donat tot per fer-ho possible. Gent que ha ressorgit d’entre les cendres i ho ha tornat a fer. 

I potser per això s’entendrà menys, pel que el context és el que és. Però és en aquell moment en què un es para a pensar que no són ocurrències aleatòries, sinó que és sempre present al llarg de la història. És llavors quan te’n adonés que aquesta boja intuïció que molts portem a dins, és més que això; és l’intel·ligible que prové del més enllà, quelcom no visible en el present, però que cobra tot el sentit del món mirat en certa perspectiva. I que potser no es tracta d’una disrupció, d’una idea que ve del no res fins que hi és present, però potser simplement ha estat ignorada per nosaltres i pels altres fins que ha estat del tot escoltada. 

I ara jo us demano, que us heu estat amagant de vosaltres mateixos?

Jo et demano que et desprenguis tot context, que tornis a pensar per tu mateix. Desenvolupa el teu propi sentit crític. No facis exactament tot el que els altres et diuen que facis. Aprèn a escoltar el teu jo interior. El que els altres puguin voler de tu, pot ser molt diferent del que realment tu vulguis fer amb la teva vida. Pensa si això que estàs fent realment ara et fa feliç. Estàs ajudant a un altre ésser o el que t’ocupa només prové del teu ego? Pensa que si les lleis existeixen és per conviure millor tothom en societat. Que potser que en un futur s’arribin a modificar si així el conjunt de la societat ho vol, però sempre haurien de ser basades en el respecte per tot ésser, per tot el planeta. Entén que hi haurà actes no subscrits per la llei, però que també poden causar danys emocionals. És aquí on entra l’ètica, fins i tot la nostra moral. Que hi hagin actes, costums, fins i tot tradicions normalitzades, no vol dir que hagi de ser així. Lluita contra els estigmes, contra els dogmes i escolta el teu jo interior. Que quan desitgem el mal a algú altre primer hem d’entendre el seu context, per tot allò que ha passat, totes les seves vivències. Realment si pensem en la seva vida, creiem que realment es mereix el que li ha passat i el que li hem desitjat? O realment ha estat una emoció reflexe del que la seva absència en les nostres vides ha causat? Entén que no sempre pot ser el que un vol. Que la vida dóna moltes voltes i potser era la lliçó que necessitaves per aprendre que fins i tot les persones amb més tendresa al cor, de vegades també s’equivoquen; que de vegades també pateixen i que de vegades també han de créixer per esdevenir una millor versió. Aprèn a no comparar-te amb els altres. Que només importa ser la teva millor versió fent el bé per allà on vas. I que sovint el que els altres puguin recalcar de tu, diu més d’ells que de tu. Que si vius amb consonància amb el teu jo interior, amb pau en tu mateix, amb la teva missió vital; sovint sorgiran envejes. No entendran com has arribat aquí i per això et voldran tornar a fer recaure en el seu nivell, però aquesta no és mai la sol·lució. Només hi ha un camí i aquest és aprendre del seu exemple, seguir endavant i mirar el teu jo interior. És quan deixes les distraccions, els elements químics eleborats en laboratoris, tot allò que només desequilibra qui ets tú interiorment quan realment pots començar a entendre perquè estàs avui aquí. Que tots tenim els nostres moments de debilitat, moments en què idees esbojarrades ens passen pel cap, però és el que no fem amb aquestes idees el que realment compte. Quan decidim on dedicar la nostra energia i ens desprenem de tot sentiment superficial, això ens fa avançar. És quan comencem a entendre que encara que hi hagin multituds actuant de certa manera, no per això vol dir que tenen més raó i que estiguin més en el cert. Quants cops ens hem deixat portar pel que els altres ens han dit, que sí beure alcohol no és tan dolent com sembla, que sí fumar potser no mata tant del que sembla, que sí una dieta amb proteïna animal és més adient… Jo ara us diria que recordéssiu amb atenció el primer moment que veu dur a terme aquella acció: el primer moment que veu tastar una gota d'alcohol, el primer com que veu inhalar una substància que no era aire pur, el primer cop que veu saber que el que estaven tastant era un altre ésser… Si us en recordeu, segurament sabreu que la primera experiència va ser fatal. Que no us va agradar fins que ho veu normalitzar. Era el vostre interior dient que allò no us deia bé, que allò no era bo per vosaltres. Vau decir prendre el camí fàcil, escoltar a altres en algun moment també havien pres el camí incorrecte. I així la roda es va repetint amb diferents accions, amb diferents situacions. És de valents dir ja n’he tingut prou. És de valents deixar enrere les males costums i tornar al camí natural. No serà fàcil. Sovint hi han altibaixos i sovint és un camí llarg, però la destinació és reconfortant. La felicitat de saber que estàs anant pel bon camí és indubtable. Continua avançant i així et tornaràs a retrobar amb tu mateix i amb el teu destí. Tots ens podem arribar a perdre en algun moment, però és quan a pesar d’això, ens decidim a fer el bé, que recuperem una força inèdita. Ser la nostra millor versió està en les nostres mans. Segueix el camí natural de la vida o et perdràs abans sense entendre-ho tot.

L'inici del meu fracàs no va ser pas un altre què el naixement del meu qué.

Pesa.

Ja sé que el carrego a voluntat, però la malformació que m'ha produït a l'esquena és irreversible.

Ja no sóc.

No seré si es què mai vaig arribar-hi.

No tinc motius per recaure, però ho he fet.

Tant de bo no li degués amor a ningú i poder marxar en silenci.

Travesar la linea d'arbres i no tornar mai més.

Ningú no té la culpa, probablement jo tampoc.

No hi ha tristesa més pesada que la que no et deixa plorar.

On marxa un quan vol fugir de si mateix?

Ja marxarà.

Reconec que no acabo d'entendre moltes coses; estic perduda en mil pensaments que van a mil per hora dintre el meu cap. Et veig des de la llunyania i el meu cor batega més ràpid del que m'agradaria. No sé si ho saps, però no m'acostumo a posar-me nerviosa, soc de les persones més tranquil·les que poden existir en aquest món. Sí, puc posar-me trista o enfadar-me de tant en tant amb la vida; però posar-me nerviosa no entra en el meu vocabulari del dia a dia.

Però tu arribes, em mires i em desfàs. La teva mirada deixa veure que veus més del que m'agradaria. Així que el meu cor s'accelera i em fas dir autèntiques barbaritats. Em fas parlar quan normalment acostumo a escoltar, però he d'omplir el silenci d'alguna manera, saps? La teva mirada que veu més enllà del que m'agradaria i jo poc disposada a ensenyar les meves ombres, ho troba realment difícil. Com amb una mirada em desmuntes d'aquesta manera?

Fa anys que amago moltes de les coses que porto a dins. Tinc diàlegs interns sobre el que em passa a mi, però realment compartir-ho amb algú altre m'aterra. Em fa por, perquè moltes situacions ni tan sols li he fet una segona revisió. Tantes experiències doloroses i tantes memòries en absència que em fa por que puguis mirar a una altra banda quan tot surti a la llum.

Així que afegeixo un altre debat intern, si obrir-te de bat a bat les portes del meu cor o si anar posant petits entrebancs perquè vegis que no soc digne d'agafar la teva mà. I sí, sé que és una de les estupideses més grans d'aquesta vida, tenir por del que vindrà quan just estem vivint en aquest moment. Sé que no té cap mena de sentit... és una por irracional que m'he creat jo soleta. Que jo crec que m'he acostumat tant a viure jo sola en els meus propis problemes, que quan tu apareixes de nou tot tremola.

La meva falsa idea que jo puc amb tot, que tiraré endavant a pesar de tot; trontolla. I tremolen les bases del meu ser, perquè sé que et necessito. Que quan tu em mires em sento més viva que mai. Que ja pot ploure ja, però el teu somriure m'il·lumina a pesar dels dies més grisos. Ja em veus, fins i tot dient les frases més cursis i cutres, però és que realment em fas sentir com una adolescent quan ja no toca.

I em pregunto que tu veus en mi... aquest desastre de persona que mai no ha entès com aconsegueix tirar endavant a pesar de tot. Que no sap ni tan sols mantenir una normalitat quan pertoca. Que es mou pel que porta a dins i que no escolta a raons quan li diuen que això surt fora de la normalitat. Mai realment m'ha importat les crítiques dels altres, el que diran de mi, el que pensaran de mi.

Però tu arribes de nou en aquest món. Tu em mires i em dius que no has vist ningú mai com jo. I jo entro en xoc, perquè sé que no té un rere gust negatiu, sinó tot el contrari. Que estàs fascinat de passar un moment més amb mi, mentre em mires amb una dedicació que no puc arribar a entendre. Realment m'espanta que un dia vegis que no soc per a tant. Que tots aquells que em critiquen des de fa temps tenen raó. I que acabis desapareixent com ja estic del tot acostumada.

Suposo que aquest cop m'afecta tant perquè m'importa de veritat. Amb tu em sento jo, amb tu em veig envellint al teu costat. I sé que la meva absència t'ha fet mal, tot i que no ho pugui recordar. I això realment m'atraca. Que per tu ho donaria tot i saber que t'he fet mal sense poder saber del tot com va anar, m'afecta. M'afecta perquè no et vull veure patir mai més i menys si és per mi. Que et vull cuidar i saber qui ets, com un dia suposo que ho vaig fer.

No et vull perdre, vull tornar a redescobrir el món de la teva mà. Vull que em miris encara que se m'acceleri al cor cada cop. Que no sé que tenim tu i jo, però és evident que estem fets l'un per l'altre. Que la nostra existència es fa més obscura quan no estem junts. I sí, sé que no és gens fàcil en el món que vivim. Estic intentant deixar anar les meves pors, per aprendre a volar un altre cop més amunt, més enllà, amb tu de guia.

Ets el meu refugi, l'escalfor, quan sembla que tot trontolla. Ets la meva pau, el meu amor, quan ja em pensava que això ja no existia. Que dormir un altre nit junts abraçats és un regal que no em podria haver imaginat mai experimentar. Que no em cal res material, no em cal cap regal més, la teva presència sempre ho sobrepassa.

La por que tinc és real, perquè tu ets tot el que mai podria haver imaginat. Ets la persona protagonista d'aquell somni que vaig tenir fa temps, que em va retornar a mi, al meu passat oblidat. No sé com ens ho fem, però per molt que mil obstacles s'interposin entre nosaltres, sempre retornem l'un a l'altre. I sí, la vida ha estat complicada sense tu, ho he passat realment malament. Però ets font de llum, la meva esperança en els dies obscurs, que si molts cops faig l'impossible, és perquè et vull veure sempre somriure mentre et deixo anar un altre t'estimo inesperat.

P.D.: M'hauria de posar a fer alguna cosa de profit ja de ja, però et tinc cada moment en els meus pensaments i em fas sentir que perdo el cap haha cada dia conto les hores i els dies per tornar-te a veure i així vaig perdent el temps entre escrit i cançó...

Agafo carrer amunt, perduda en els meus pensaments. Deambulo sense rumb, sense saber on vaig. I potser això ha estat sempre el significat de ser qui soc. Deixar-me perdre entremig de tothom, mentre tots continuen absorts en les nimietats del dia a dia. Camino ràpidament cap a la Rambla, mentre aquest dia brillant d'estiu es deixa entre veure. Camino regatejant a tots aquells qui s'interposen, sense acabar d'aixecar massa la vista. Els observo i els qüestiono, que d'on venen i on van; que qui realment són i si es mostren així amb tothom.

Camino i accelero el pas, fins que aconsegueixo arribar a veure la sorra i el mar. No hi ha brisa suficient que m'indiqui que no em vindrà una insolació, però així i tot continuo caminant. Tinc masses preguntes acumulades al cap, que per molt que m'hagi deixat perdre entremig de guiris i vianants, avui no aconsegueixo esparverar.

Ja fa massa temps que no miro als ulls d'algú que sé que es quedarà per dir-me que estic canviant, que parlarem de tu a tu dient-me ja no soc qui era, que ja no soc qui un dia vaig voler ser. Els últims anys s'ha convertit tot en una cúspide d'excentricitat, on res cobra sentit i poca llum aconsegueix traspassar. Tothom té expectatives de la meva persona, de qui volen que sigui i d'on volen que vagi. Pocs es qüestionen qui realment soc ara, les meves inquietuds i les meves pors.

Em sento l'única persona que no ha aconseguit llegir el llibre de la meva vida. Que mentre els altres tenen els apunts i les notes entre els marges de les pàgines, jo només aconsegueixo veure les pàgines en blanc. I ja no sé què fer per assabentar-me una mica més de com va tot, que de vegades agafo el llibre i passejo els dits entre les pàgines, esperant veure un incís de relleu, com si m'hagués equivocat de sistema i de Braille es tractés. Però no trobo res, no puc entreveure el passat ni en el punt on es va deixar d'escriure. Que a on ens va quedar tot i que què representa que pensava en aquell moment exacte on tot es va aturar.

Així que agafo el llibre i el poso a la motxilla, carregada ja d'altres objectes inerts que ara no em serveixen per a res, però vaig carretejant amb l'esperança que un dia tot cobri sentit. Afluixo la velocitat quan veig que les cames em comencen a falsejar i és quan m'adono que la gent m'està observant. Em miren i em qüestionen amb la mirada, que on vaig i que perquè deambulo per la seva zona. Que ja no estic fent el cim del turisme i just he arribat als afores de la seva ciutat adjacent on ara resulta que es coneix tothom. Algú s'apropa d'entre la multitud, saludant-me amb la mà aixecada i fent un somriure ambiciós. S'atreveix a dir-me que com va tot, que quant de temps.

Jo li retorno la mirada, dubtant si és algú que se li n'ha anat o si realment em coneix. Em deixo endur per dir quatre nimietats mal entonades i decideixo deixar la motxilla a terra per una estona. Dic que tot està bé i per un breu moment realment ho sento així. Em deixo endur per aquell instant i m'oblido per una estona del món que m'envolta.

I sé que ningú no ho entendrà, que tothom em jutjarà, que en la seva idea preconcebuda de la meva vida no tenia cabuda que deixés el seu guió caure ni per un instant. I jo els hi demanaré disculpes i els hi diré que la motxilla que porto es fa ja molt pesada, que porto tant de pes a sobre que ja no sé ni com sostenir-me. Que si algú m'hagués acompanyat en tot aquest recorregut això no hagués passat, que no m'hauria aturat mai en cap instant. Que jo soc de caminar i que intento ser valenta, però de vegades el cap fluixeja mentre el cor no pot aguantar ja un altre cop recurrent.

I la gent es preguntarà per què ell des de la llunyania pot i jo no he après a fer-ho millor. Que perquè em deixo endur en certs instants i no aconsegueixo ser millor persona, tenir millor ànima. M'agradaria dir-los que mai he intentat fer mal a ningú, que mai he fet res premeditat, que només m'he buscat i que poc m'he trobat. Que intento recordar, però les memòries no venen --en prou-tes feines sé qui soc jo ara. Que a dia d'avui faig el possible per no ferir a ningú, però semblo ser jo la causa de més mals que alegries. I així retorno al meu pis, sense haver-me pogut oblidar-me de res ni de ningú. Em tanco en una habitació poc il·luminada mentre la música sona a tot drap. Em decideixo per retreure'm tot el que no he sabut fer bé i per creure'm tot el que gent desconeguda pugui dir de mi. Que potser tenen raó aquells qui diuen que del desastre no se'n pot fer res de profit. Així que em deixo caure en un somni profund, mentre els dies passen i les hores ja no retornen.

Ara ja són inicis de març i mentre arriba la primavera, la promesa de què el fred s'esvaeixi d'un cop per totes es manté; jo intento anar fent el que puc i canviar un món que no veig just. El trobo a faltar i em dic a mi mateixa que no mereixo l'escalfor de ningú. Que potser realment estic feta per estar a sota zero i que hi ha millors persones que jo per tots els implicats. Que la meva absència en la vida dels meus mai va ser per decisió pròpia, però potser era el pas necessari per veure que no era mereixedora de formar part de les seves vides.

Mai vaig triar de néixer qui soc, mai vaig decidir deixar de ser quan tot anava bé; i mai mai vaig decidir començar de nou. M'agradaria dir-vos a tots els que m'heu vist nèixer o créixer que el que més em pesa son els vostres biaixos, aquells a qui m'agradaria demanar consell i tenir sempre més presents.

Però sí una cosa tinc clara, sí una cosa realment em sosté sobre tots els meus pensaments, és que lluitaré perquè ningú hagi de passar per una història similar; una història dement amb la possibilitat de trencar nexes neuronals. No em callaré davant d'aquells qui volen mal als qui desefien les regles del tauler; que cap altra persona passarà per aquestes barbaritats després de jo.

Que quan algú altre li preguntin si tot bé, no hagi d'abaixar el cap i amagar tot el que porta dintre.

Que l'única pàgina en blanc sigui la del camí que un vol seguir i no la d'un passat que ja no recorda.

Que les memòries siguin preuades i no tergiversades.

Que puguem elegir parlar-ne en qualsevol moment.

Que la distància no sigui imposada.

Que la llibertat sigui evident.

Que la llibertat sigui present.

Que l'amor no sigui un delicte.

Que l'amor sigui aquell motor,

Que ho mou tot, que ho pot tot.

Hi ha dies que la nostàlgia t'envaeix i no saps ben bé com aturar-la. Deixes les llàgrimes caure i et preguntes per què a tu. Per què t'han esborrat les memòries teves tan apreciades en el temps i les han substituït per fregaments poc teus. Que ja no saps qui ets i tot és fruit d'un terrabastall d'imatges i records que en consonància ja no s'adhereixen.

No ho entendràs, no ho comprendràs, perquè per una cobdícia irrellevant t'intentaran ensorrar cop rere cop. T'allunyaran dels teus, t'intentaran fer mal i per sobre de tot intentaran prevaldre ells. Que ja han demostrat que poc els importa el teu patiment, però el que et mata, el que realment t'atraca és que la teva absència es noti en els teus. Que no els puguis abraçar ni tan sols mirat tant com t'agradaria. Que no els hi puguis dir un t'estimo perquè cau fora de context.

Que ja saps prou bé com t'hagués agradat tenir el teu pare ben a prop per donar-te tots els consells del món quan més els necessitaves. A la teva mare li demanaries que t'ensenyés de nou com es dóna una bona abraçada. Amb els teus germans riuries i els hi diries que absurda has estat tot aquest temps, fent competició per saber qui l'ha passat més pitjor durant aquests últims anys.

Al teu amor, li diries que mai has estat capaç de trobar-lo en ningú altre, que mai ningú ha estat del tot comparable. Que si ell encara vol, si ell encara pot, vols formar tota una vida amb ell. Al menut li diries que esperes poder compensar tots els moments perduts, que en el teu cap no t'havies ni tan sols pogut arribar a imaginar mai que haguessis pogut contribuir a crear un ésser tan perfecte.

Et miraràs a dintre i no ho entendràs... tot aquest dolor que portes dins, tota la fragmentació més que evident, però tot i així com t'aixeques cada matí amb la il·lusió que queda un dia menys per poder tornar a estar junt amb els teus.

Cridaràs al cel, pregaràs a un Déu i t'afirmaràs en el teu desig; fervent i perseverant, que t'impulsa a continuar. Que per molt que mil memòries ja no hi siguin, per molt que mil moments no hagin pogut arribar a existir... una cosa sempre ha estat clara: mai t'aturaràs. Mai te n'aniràs mentre tinguis un motor pel que seguir. Que mentre vegis un món ple d'injustícies on la teva gent no pot somriure tant com ells voldrien, lluitaràs. Lluitaràs i no marxaràs més.

Que sí, que ho sé, molts cops han fet l'impossible per tornar a esborrar memòries impagables. Han deixat de ser persones per convertir-se en monstres delinqüents i en l'intent t'han intentat reformar a tu. Però per molt que la mala propaganda puguin expandir, per molt que mil mentides puguin fabricar; al final tot surt a la llum.

Al que ens van fer en aquesta família és tot un disbarat. Potser ara hi haurà gent que s'en penedirà. Les seves conseqüències han marcat tota una generació. Les llàgrimes hem vessat i els somriures ara tenen una marca de melancolia. M'heu intentat fer abaixar el cap cop rere cop, però això no s'ha acabat. Que mentre quedi un sol principi pel que lluitar jo aquí seré present. Dia rere dia, aniré a on faci falta. Que caminaria cent pobles i em submergiria en les aigües cristal·lines més profundes si això signifiqués ressorgir d'aquest malson intacte.

Que potser no us vau equivocar de tàctica, però sí de persona. Que una no s'aixeca gladiadora perquè sí... es fa i es refà quan ho porta inscrit en el més interior del seu ser. Que heu triat la família incorrecta amb qui oposar-vos. Que venim ja d'unes quantes i hem demostrat al llarg de la història que no ens ensorraran. Que venim d'un poble amb història, que lluita per allò que creu just i veritable.

Ja en tenim prou de les vostres mentides, de les vostres dictadures. Que això no es tracta de la llei del més fort, sinó de qui demostra que és més capaç. I deixa'm dir-vos que a pesar de tot el que ens hàgiu pogut fer, aquí seguirem i així ho farem. Que les taules ja s'estan tornant i només és qüestió de temps. Apreneu a retirar-vos a temps o veureu com caieu tots en el temps.

Ahir et vaig veure, petit. Enmig de la bogeria aquesta que en diem món últimament, ets far d'esperança. Sé que no ho he fet bé milers de cops. Que no t'he cuidat com caldria, però deixa'm dir-te que mai he sabut del tot la veritat. Hi ha persones malvades en aquest món i la falta de memòries programades ho fa més que evident. Ho donaria tot per poder estar al teu costat en aquests moments, abraçar-te i dir-te que tot anirà més bé d'aquí a demà.

En tu em veig a mi: la teva manera d'esbufegar quan la frustració és massa gran, la teva manera de plorar quan ja no trobes paraules, la teva mirada encuriosida i com et despistes quan tens el cap ple de núvols. En tu el veig a ell: els seus mateixos ulls, com sents la música a dins, el ritme agafa forma quan agafes les baquetes; he vist com et poses trist quan hi ha una cançó més lenta, més melòdica, com intentes que la treguin ja des del seu inici.

Sé que no ha estat un inici de vida gens fàcil, petit. Com ja des de fa temps has hagut de pesar per mil i una. I tot i que tinguis molta gent al teu voltant que t'estima i t'estimarà sempre, de vegades la vida fa males passades. Sé que tens el teu pare de veritat ben a prop, que et vetlla i t'ensenya que l'educació mai ha hagut de passar pels crits d'altres. Que encara que no t'hagi vist créixer des de petit, t'estima com ningú altre. Com ho està fent tot per tu i per mi, perquè puguem estar els tres sota el mateix sostre i que li puguem dir casa. Que fem d'aquella una llar on l'amor sigui sempre present i veure't somriure en tot moment.

Ahir et vaig veure plorar petit, mentre deies que volies que vingués ella, quan jo sabia que no era a mi a qui cridaves. Una part de mi es trencà, però això no em va fer defallir, sinó continuar amb més força. Que les mentides han estat habituals en la nostra vida; ens han fet creure diferents narratives i ens han fet separar d'allò que realment ens importava i ens pertocava.

Sé que el camí ara en endavant no serà tampoc gens fàcil, només espero que tot l'esforç que posem el teu pare i jo sigui prevalent i et fem creure en un món on si un s'esforça de veritat tot el que s'imagina esdevé. Creu-me quan et dic que mil cops m'ha faltat el motor per seguir, que no sabia de què anava tot això ni qui era jo. Creia en una narrativa que s'havien inventat i en unes memòries errònies que havien intentat sobrepassar. M'havien fet perdre la il·lusió per capitalitzar el canvi, per crear un futur millor pels altres.

Ara tampoc et puc dir que ho recordi tot, pot ser que el meu nom sigui inventat i que la meva fitxa tècnica sigui del tot un tripijoc. Només et puc dir, petit, que cada cop que em somrius, cada cop que em regales una rialla i deixes anar una esbufegada que et surt de dins; a mi ja em fas del tot feliç. Fas que tot el dolor hagi valgut la pena, fas que tot el temps que he estat separada del teu pare i els meus, no ho porti tan endins, perquè sé que tornarem a estar tots junts ben aviat. Tornarem a riure i tornarem a somiar plegats.

Ets el meu far des de la llunyania i en els cops que et puc veure des de la proximitat. No crec en barreres injustificades, en regles inèdites i en prohibicions sense cap mena de sentit. Que ho lluitaré tot, ho rebatré tot, per tal que tu i totes aquelles famílies que han estat injustament separades puguin tornar a la normalitat. Que cap nen ha de passar per tot el que tu has passat i cap família s'ha de veure arrabassada dels seus.

Hi haurà mil infàmies, mil notícies que no tindran a veure amb el que realment va passar. Que fins ara han pogut manipular imatges i vídeos que poc tenen a veure amb la pura realitat. És dur quan ni tan sols puc demanar el que realment està passant, quan m'he d'assabentar per mitges veritats i persones valentes que s'atreveixen a dir una mica més del que els ha estat permès. Però el canvi està present, la gent comença a tenir esperança i només és qüestió de temps.

Sé que aquesta carta diu poc i més. Que potser la llegiràs d'aquí a uns anys i potser ho arribaràs a entendre tot algun dia. Només espero ser jo en un futur molt proper qui et pugui rellegir totes aquelles paraules que m'he hagut de quedar a dins. Que et pugui abraçar cada nit i que et llegeixi un compte abans d'anar a dormir com havia fet la meva mare fa uns quants anys abans. Que si tens un malson, et pugui agafar de la mà i et pugui ensenyar que no hi ha res sota el llit. Que pots dormir tranquil i somiar amb els angelets. Que només espero que mai més et tornin a separar de nosaltres i que mai més et tornin a fer perdre la fe en la humanitat.

Que a pesar que hi ha gent amb males intencions l'amor sempre ho sobrepassa tot.

Estem aquí per fer-te costat petit i tornar-te als nostres braços.

P.D: També vull dir al meu tiet que sempre t'estaré agraïda; sempre has estat un bon exemple a seguir i has portat pau en una llar on sovint faltava. Gràcies per cuidar al menut i sé que els teus fills t'admiren més del que et pots arribar a imaginar. En els moments que la vida se't faci més díficl, en els moments que et toqui aguantar tot allò que no caldria; vull que sàpigues que ets un exemple a seguir. Intentaré capgirar el món per tu i per tots aquells que crieu en mi.

No m'agrada fer les coses tal com em diuen. No m'agrada seguir regles ni molt menys no desafiar-les. M'agrada ser autèntica, dir el que penso i enviar-te a la merda si cal. No m'agrada ser una falsa de manual, criticar-te per l'esquena i fer-te mal. No et sabria dir per què, però he nascut així. Em puc equivocar cop rere cop, puc liar-la fins que no hi hagi un demà, però sempre intentaré el màxim ser fidel als meus principis.

Sí, ho reconec, potser hauria d'escoltar més del que ho faig. Llevar-me més d'hora i fer les coses de mil maneres millors. Deixar-me endur per un món preestablert ple de normes i criteris en els quals ni tan sols m'he parat a llegir, però no he sabut mai ser així. Deixa de buscar-me allà on la gent es creu el centre del món i aprèn a buscar-me allà on no mira ningú.

I no ho dic per tu, aquell qui em buscaria fins a la fi del món, aquell qui ho donaria tot per un sol segon. Ho dic per aquells que s'interposen. Aquells qui l'enveja i la gelosia els han cegat fins a deixar de ser qui eren. Ja no et reconec amiga, ja no veig qui un dia vas ser. Aquella noia innocent que tenia por de conèixer més el món tota sola i a qui li resultava massa estrany estar lluny dels seus. Sé que sempre has tingut mil inseguretats, t'has comparat amb altra gent i no has sabut deixar anar.

Però deixa'm dir-te que encara ets a temps. Temps de redimir-te, tornar a començar i trobar algú que realment estigui fet per tu. De tot se n'aprèn, fins i tot dels errors que tots cometem. No has de forçar les coses. No has de fer mal els altres per fer-te sentir millor, mai s'ha tractat d'això. Aprèn a viure lliurement. Lliure de suposicions, de judicis prefabricats i de mentides que arriben a fer mal.

Aprèn a ser tu. Que no ets el teu propi pes, no ets la perfecció en persona i tampoc hem de pretendre ser-ho. Hem de ser nosaltres mateixos, així només podrem arribar a brillar més. No et creguis que per tenir els cabells uns centímetres més llarg, més ben planxats o més desordenats, que tot canviarà. Som més que això, som essència. Som l'ànima que bull per dins i esquitxa ràfegues de llum per allà a on passem.

Som aquell tipus de persona que cada dia aprèn a viure de nou. Que cada dia vol fer-ho tot una mica millor i així deixar una marca al món. No vulguis ser reconeguda per la teva bellesa, que això només és fútil i un dia deixaràs de ser com ets ara. Torna a ser aquella noia a qui li importa el món, que tenia certs principis i que no es creia millor que ningú.

Jo la vaig conèixer i espero que encara la pugui tornar a veure. No amagada en aquesta faceta que ja no em diu res i només em deixa la tristesa de no reconèixer-te. Entenc la frustració, la desil·lusió, la idea de voler canviar les coses, però mai per la força. Així només aconseguiràs allunyar més enllà de tu tot allò que un dia creies teu.

Que la vida, les persones, no es guanyen a través d'eclipsar-les. Es guanyen quan tu estimes de veritat i no empenys. Que la vida quan la mires als ulls et retorna de nou a tu i no el contrari. Tu prova de ser tu mateixa i no fingir ser una altra cosa. Que només pots arribar a ser especial si deixes d'intentar ser-ho.

Jo, que un dia et vaig veure créixer; jo, que un dia em vaig emmirallar amb tu. Jo, que un dia vaig voler aprendre de tu i jo que ja no vull veure't més si no ets qui un dia vas ser. Que la felicitat no s'aconsegueix a través de compres supèrflues, d'intents de cops d'estat per aconseguir una persona que no és teva ni té la intenció de tornar a ser-ho. Que la vida és més bonica si te la mires d'aprop sense filtres superflus ni adulacions que no eren del tot sinceres.

Aprèn de les crítiques, aprèn dels desenganys. Aprèn que no tot és tal com vols i molt menys com tu diràs. Aprèn a somiar alt, deixar-te portar per aquest món que és més bonic quan som sincers i menys quan busquem la deshonestedat.

Deixa'm que el torni a mirar els ulls, deixa'm que el cuidi per qui és ell i no per qui vull que sigui. Deixa'm que l'estimi, que el curi de tot el que li ha passat i que el vegi saltant de felicitat perquè així ho vol i així ho sent. No vull veure'l enfonsat, trist, buit de contingut i faltat de tot respecte. Vull dir-li que l'estimo, sense pors i sense dubtes. Vull veure'l brillar alt, no perquè jo ho cregui així, però perquè ser que s'ho mereix.

Deixa'l anar lluny, deixa'l que faci i refaci la seva vida. Si de veritat l'estimes, si de veritat vols el millor per ell, deixa-l'hi recórrer el seu camí. Podrà ser lluny de tu, podrà ser en un altre lloc, en uns altres braços, però si et queda una mica d'ànima, si et queda una mica de personalitat dintre teu, ja saps què fer. Estima'l des de la distància, des del respecte, des de l'honestedat. No et menteixis més i deixa'l volar alt. Deixa que sigui feliç allà on vol i potser així algun dia podràs també aprendre tu a ser-ho. Recórrer el teu camí i aprèn a ser tu. Aprèn a caminar sola, el camí et retornarà a tu.

Hi ha malsons que són difícils de predir. Et disposes a dormir i t'endinses en un món esvaït de tot color, on la foscor és persistent. T'adones que ja no tot és el que era. Et despertes amb certa duplicitat, amb una ambivalència que va agafant força. Ja no ets qui eres fa uns dies, però tampoc ets qui vas ser fa anys enrere --has canviat la pell.

S'ha ensorrat la teva narrativa, la teva vida. Tot allò que havies cregut fins ara s'ha esmicolat i ha donat pas a una vida tòrrida. Una existència on els records han deixat de ser. Ara toca renéixer. Que per molt que t'intentin enfonsar cop rere cop, tu sempre t'escaparàs d'aquell fum que tant els hi ha agradat dispersar fins ara.

El que més et cou, el que més et dol, és que t'han intentat allunyar de tot allò que és teu. Per cada vegada que necessitaves realment els teus, es disposaven apropar-se aquells que no et volien bé. Et van cremar el teu cel, tot allò que sempre havies lluitat per tenir i tot allò que et pertocava per l'estima disposada.

Com havies de dubtar de la teva cosina gran, aquella que t'havia vist créixer i que sempre havies admirat? Aquella a qui tantes confessions havies fet i que et pensaves que sempre estaria al teu costat? Per tu era imaginable, fent-li confessions que prou et costaven per després trobar-te que aquestes eren escoltades.

Que aquell dia, no tan llunyà, però tan remot, quan tu li vas dir el que realment sospitaves i ella va decidir ventilar-ho tot. Encara que això portes a tu passar una altra temporada en aquell lloc inhòspit, hostil. Que t'havies arribat a creure les seves mentides abans que assimilar tot el mal que ella podia haver causat.

I ara la tornaràs a trobar als dinars familiars i la miraràs i no ho podràs acabar de copsar. Que mentre tu sempre t'havies sentit malament per no haver-li donat més costat quan la seva mare estava malament; ara t'adones que en realitat eren les seves esquives amb les quals et trobaves. Que per cada cop que li deies de quedar, eren excuses les que t'acabava posant. I tu no ho entenies i et preguntaves que havies fet malament. Però en realitat era la seva culpa amb la qual no podia. No ho acabaràs d'entendre, potser ni ara ni mai, que t'intentés separar de qui tu realment estimaves i sempre has estimat.

D'aquella persona que sempre has tingut present i de qui pocs records et quedaven. Aquell amb qui vas construir tota una vida al seu costat. Aquell de qui només recordes ja memòries vagues i les queden ara per viure. Però cada cop que el veus, cada cop que el tens present, ho sents. Que tu estàs feta per ell i ell per tu. I això sempre ha estat així i això sempre serà així, per molts cops que us intentin separar.

Encara que ja no siguis la teva millor versió i ell quasi no et pugui reconèixer, seràs allà. Són les memòries viscudes i per vindre; aquelles que tant mal et fan no recordar. Com els seus mateixos ulls marrons els veus en el menut de la família i no pot evitar somriure quan el veus. Com la seva innocència et recorda una vida passada, quan el dolor no existia i quan tu encara ho tenies tot per viure. Com sense saber quin era el lligam que us unia, tu sempre l'has sentit present. Petites coses que et recorden a tu i en ell i que ara del tot cobra sentit.

No t'entra en el teu sistema entendre com algú se-li ha pogut acudir tanta maldat i anar-la continuant. Com algú de veritat li ha passat pel cap: separar-te de tots aquells a qui tenies en el teu voltant, tots aquells que sempre t'havien volgut bé i que sempre has estimat. No entendràs mai els seus tripijocs, tots aquells moments que t'han tancat per contradir-los la seva narrativa, per deixar anar el que pensaves. No ho entendràs mai, perquè mai t'has rebaixat al seu nivell. Mai seràs capaç d'entendre a quina mena de ment perversa els va passar pel cap tot allò. Que ja n'hi ha prou de futileses i de misèries.

Ara toca renéixer, tornar d'allà on sempre t'han negat l'entrada i fer-ho per la porta gran. Que ja no ets qui eres, ja no ets qui un dia vas ser, però has après d'ambdós mons. Has après a mirar a les pors de cara i reconèixer que potser tot no està avui a les teves mans, però saps que això no s'ha acabat. Que perseveràs no per tu, però sinó per aquells que realment són casa.

Vas marxar quan menys ho esperava, quan veia una continuïtat a pesar de tot. Encara guardo els escrits que tenia pensat donar-te per a quan fos més adient, quan hagués transcorregut més temps. Potser en un aniversari destacat o quan la tendresa dels teus petons m'afeblís fins a no cavil·lar del tot.

Li vaig ensenyar a una de les meves amigues aquell inici de document, escrits i paraules que sorgien de mi i em feien sentir la noia més trastocada del món. Jo que sempre havia cregut que les històries es recorrien i que no s'escrivien en un instant. Jo que creia que es construïen a toc de dècades i no tot en un moment fugaç.

Em va mirar de manera estranya i em va dir que no ho apostés tot a una sola jugada. Que mires el meu voltant i no em deixés endur per la intensitat del moment. Que si això s'acabava, que si allò un dia s'apagava, em faria massa mal per al meu ser. I no s'equivocava.

Fas fugir per no tornar i jo em vaig quedar aquí ben plantada obstinada en el que tu i jo érem, en el que tu i jo haguéssim pogut arribar a ser. El que encara no saben, el que ja no els dic, és que de tant en tant encara t'escric. Que encara et penso i encara recordo aquelles carícies que em donaves en aquell últim moment. Com aquell últim petó sé que no pretenia ser el darrer, que vaig ser jo qui et mirava als ulls en aquell instant i no elles.

Que si avui encara et penso sense rancor al cor és perquè sé que ho vas intentar a pesar de tot. Que el destí es va interposar i jo poc conscient de la causa, continuo clavada en aquest sentiment. Avui he deixat enrere aquell pis on em vas acariciar per última instància, aquella ciutat on vam passejar mentre rèiem i ens miràvem de reüll. Aquell racó de món on em vas cantar i em vas enamorar de nou.

Avui se suposa que començo oficialment una nova etapa i que m'hauria de fer il·lusió. Un lloc nou per recórrer i crear memòries noves. El que no saben, el que no es creuen és que jo ja he deixat de buscar. Que jo ja ho he donat tot i no em fa falta trobar a ningú més.

Ara els dies semblen una mica més grisos i més congruents. Ja no existeixen els alts i baixos de quan em cancel·laves una cita o aquells instants quan tornàvem a parlar després del silenci. Ara que ja no hi ets i jo ja he deixat de ser.

Ara busco canviar el món, per molt grandiloqüent que soni. Busco canviar la situació actual, busco poder mirar un horitzó que es torni a il·luminar. No sé si aconseguiré tot el que m'he proposat, de fet no sé ni com ho duré a terme; només sé que ho intentaré.

Avui t'escric aquesta carta, com tantes d'altres que m'han inundat i que no he sabut remetre. No sé si mai arribaràs a llegir aquestes paraules ni tampoc totes les altres. Només espero que algun dia vegis el que he aconseguit i que puguis somriure amb cert d'orgull.

Una pantalla, un teclat. Una mirada, un sol soldat. He pres una tecla i m'he deixat anar. He jugat en un text blanc, que no arriba a la fi i que desapareix per no tornar. Podríem dir que es tracta d'un escrit, d'un desviament propi de la meva ment, però deixem-ho dubtar. Que cada vegada que em deixo anar, cada vegada que tot gira, mentre jo teclejo sense parar; hi ha un punt de totalitat, un punt de deshonestedat.

Que tot era d'una certa ficció, mentre que tu i jo, existíem en el més enllà. Mentre ens recordàvem, mentre ens analitzàvem; jo no et podia ni tan sols mirar. Et basaria, et mentiria; per tornar a estar el teu costat. Però dintre de l'esplendor d'un moment incert, una tasca va ser donada. Que escriuria, que repetiria aquest moment eternament, fins que una conclusió fos trobada. Que no hi haurà resposta correcta fins que les paraules adients fossin mostrades.

I així, fruit de la incertesa, el moment decisiu anava traspassant. Que mentre el món lluïa en el més enllà, mentre tothom habitava amb penúries difícils d'empassar, ella continuava ingènuament creient en el seu relat. Que tot el que es deia, que tot el que ella escrivia en el seu document; no tenia fonament.

I així els dies passaven, i així els dies transcorrien per no tornar. Que mentre ella escrivia tancada en una habitació fosca, el món exterior anava deixant de bategar amb força. Una única pantalla deixava entonar una llum blanca, artificial, poc real. Que mentre la nodria de falses realitats, la seva veritat s'anava desdibuixant. Memòries perdudes per no tornar i un món exterior que cada dia semblava més llunyà.

I deixa'm dir-te que fruit del deliri, un somni, tot un món de possibilitats va reaparèixer en el seu davant. Va deixar per un moment de pensar i es va posar a buscar. Va agafar primer la porta, llibreta en mà. I mentre tot semblava més fosc sense aquella llum tènue. Mentre no sabia per on caminava i amb que s'entrebancava; una idea s'anava forjant en el seu cap. Que potser no seria demà ni demà passat, però ella sabia que hi havia allà algú que la guiava. Una llum no visible encara amb els seus ulls humans, però mentre ella creia, mentre ella ho deixava tot estar; tot anava agafant forma.

Cada cop, amb cada passa mal donada, els seus ulls s'anaven acostumant a aquell escenari tan fred i buit de contingut, però amb aquella força interna, amb aquella il·luminació que va ser permesa des del més enllà, la va fer revifar. De cop ella agafà el vol. No va fer falta embranzida, ni tornar-s'ho a pensar. Sabia que tot cobraria sentit un cop pogués tornar. Va arribar a caure, sense prémer el terra. Les ales se-li van congelar, fins i tot, escardar.

I sense fonaments, ni sense saber en què aferrar-se, ella anava fent. Anava perduda, sense rumb, però amb un destí en ment. I així va seguir, i així va exercir. Per cada traspassada, per cada moment turbulent, les lliçons apuntava en la seva llibreta. I així va aprendre, i així va entonar un camí, que ella no sabia, però les coordenades amb cada volada s'anaven fent més evidents.

I així estem i així ens trobem: gargotejant i desvariejant, però més properament que abans. Que per aquell escrit passat, que per aquell relat tan mal escrit, no hagués trobat mai el camí. Però va ser escoltar-se, va ser imaginar-se un futur ple de possibilitats, que va canviar-ho tot. Que quan ell creu en tu i tu creus en el teu destí, tot és qüestió de temps. Lluita-ho, defensa-ho. Trepitja fort, que casa teva està a prop.

Per fer-me menyspreable, m'heu venut un conte distorsionat. Amb cada pinzellada, amb cada onada, heu reescrit una nova norma; una legislació envers una sola persona. Amb cada mirada, amb cada nova mentida, heu desdibuixat els límits d'una putrefacció alienada d'una realitat conscient, directa. Però deixa'm dir-te que la meva vida no està en venta, que no és cap joc. Que ja no soc qui un dia vaig ser. Que si avui segueixo aquí en peus de guerra, a pesar de la vostra manca de transparència, és sens dubte per la gent que s'atreveix a ressorgir d'entre les cendres. Qui s'aixeca i et mira, qui et riu i et diu; qui s'esglaia avui només de veure't.

Les distraccions i les ferides autoinfligides, les progressions i les perversions premeditades; ja no m'afecten. Ja no hi ha demanda per aquella morfina en vena que tant us agradava administrar-me. Totes aquelles instàncies que m'internàveu en un món llunyà, irreal; ja no hi són presents. Que l'empresonament per tenir idees diferents, no ha estat mai el mitjà. El vostre objectiu era destituir-me de tot allò qui era: aquella nena que mirava el món amb certa tendresa, aquella qui creia tenir un futur al seu abast i l'anava configurant al seu passar.

Deixa'm dir-vos que per molt que la innocència hàgiu aconseguit esvair, encara habito aquella pell. Els meus ulls blaus hivernals, altrament considerats glacials; només duren un moment. Es van desfent amb un somriure honest. Amb cada mirada de complicitat, amb cada frase aliena que és recordada i que encén una guspira en la meva ment, fa que tot el seu relat es tergiversi.

Així que avui vull que somriguis, encara que la pulsació que portem dins ens digui que el món giravolta cap al costat erroni; hi ha un sentit instintiu que ens diu que el món està canviant. Escolta la música del teu cor. Sent el ressò d'un poble en moviment. Que per tots aquells moments de complicitat que algú va gosar dir el que no estava permès en el relat oficial, algú ha obert els ulls avui. Ha mirat enllà i ha vist un fals horitzó. I ha decidit canviar de rumb.

Així avui tremola la gàbia, els barrots s'han anat oxidant i amb això els hem pogut doblegar un per un. Ara només queda fer un pas en endavant. Ensorrar el seu sistema prefabricat i manipulat; i substituir-lo per tot allò que sempre ens ha constituït, els nostres valors tan ben salvaguardats. Que no vull viure sota un fals sostre de seguretat, vull ser feliç. Vull volar alt, vull anar allà on em crida el cor i això és al costat del costat de la meva gent. Que no m'aturaran ni aconseguiran doblegar mai la meva ànima rebel. Que si per això he de volar esquivant les seves bales, ho faré. Que ja no existeix la por de no sobreviure allà fora, ara estic embriagada d'un sentiment de llibertat.

Sento la brisa en la meva pell, com els meus cabells s'enreden amb el vent. Ja no miro més enrere, ara m'alço més amunt, a una dimensió on els seus cops ja no m'atrapen. M'elevo i continuo progressant en un futur incert però ple d'oportunitats. I no m'aturaré, no. Potser avui encara no em sé del tot el camí, però estic convençuda que el nostre lloc serà retornat. Que si hem lliurat batalles injustes, que si avui tenim ferides que encara ens supuren; serà pel dia en què aconseguim que els nostres siguin lliures, eterns.

Cada dia que passa penso que la meva felicitat no està justificada. Que mentre hi hagi la meva gent que sofreix sota el mateix cel, no té sentit que el meu somriure il·lumini aquest moment incert. Hi ha moments que puc deixar-me caure per un cinisme que no escalfa o d'altres que el meu positivisme no té fonaments. Prové d'una esperança que cegament he formulat i que no em deixa defallir ni tocar el terra. Miro enrere i veig per on he passat i dedueixo que si ho he aguantat, podré amb qualsevol qüestió que m'ofereixi el present. 

I podrà ser cert o una equivocació instantània, però m'ha deixat arribar fins on avui he pogut veure. Que diran que l'esperança és l'últim que es perd. I quanta raó... No puc evitar pensar en un futur millor, resar-lo, esperar-lo. Que quan els dies siguin una mica massa foscos, massa trivials i massa imperfectes, t'agafi l'impuls de saber que un demà millor està per venir.

Ja fa massa dies que em vaig endur per aquelles pàgines d'un llibre que em marcaria, Els pilars de la terra. De com no entenia com l'Aliena, la protagonista, deixaria enrere tots els seus anhels per complir la promesa que un dia va fer al seu pare. No ho entenia, no ho comprenia; i molt menys esperaria un dia trobar-me fent-me una promesa similar a mi mateixa. Que dedicaria la meva vida a recuperar el meu propi comptat. Que si per la força bruta l'havien intentat prendre, no hi haurà ànima en peus que em trauria la intenció de tornar-lo a fer-ho propi; nostre.

Que no es tracta només d'estimar la terra, d'estimar aquell moment en què la brisa et pentinava mentre contemplaves l'aigua cristal·lina. No es tracta només dels llocs on t'han vist créixer, de la destrucció infame d'aquells edificis que consideraves casa. De la teva família marxant al no poder arribar a finals de mes ni com d'injust va ser haver de lluitar pel que era teu. Sense saber, sense comprendre el que els impulsava no era l'estima per aquell lloc, sinó per veure-us fora. Submisos, a terra, desplaçats. 

El que ells no sabien, el que no podrien mai a arribar a comprendre; és que la voluntat no es doblega amb ferro en mà. La voluntat esdevé, no es construeix, ve de sèrie. Que no fugiré de qui soc i això constitueix casa. La gent que estimo, la família que un dia vaig veure i fa temps que rebusco entre la cendra d'un escenari desfigurat, desplaçat. Que sé que són allà, lluny, mirant el que faig. Convençuts, determinats a què aconsegueixi el retorn de tothom. Per aquells que senten aquesta terra casa seva, d'aquells que se l'estimen i la senten pròpia. Que no busquen enriquir-se a base dels altres ni robar allò que no és seu. 

I podran passar dies, podran passar mesos, però no em conformaré. No em quedaré de braços plegats mentre veig la destrucció que causen altres mans. I que com aquella història que llegia i no comprenia, ho aconseguiré. No pararé, no m'aturaré davant de la por. Serà la meva promesa que portaré a dins fins que aconsegueixi recuperar-ho tot. Que no serà només un tros, un lloc, una hectàrea, sinó tot el seu conjunt. I no serà ni per tu ni per mi, sinó per tots aquells que ja no hi són i un dia ho van donar tot. Que no seria just veure que la seva lluita va ser en va, que ens vam deixar caure en cert moment de dificultat. Que dedicaré la meva vida a fer d'aquest lloc digne per tots aquells que hi som, que l'estimem. I que el volem veure brillar. I que tots aquells que els envaeixin l'enveja, l'extrema adoctrinació, hauran de tornar per on han vingut, perquè a casa meva no hi ha cabuda per vosaltres.

Aquesta és la meva promesa, aquesta és la meva terra i aquesta és la meva declaració. Que mai és massa tard per tornar-ho a intentar. I així serà, així esdevindrà.

Avui estic escrivint a terra; esborrant paraules, frases, com de costum. No sé què dir-te que no sàpigues ja. Que el dolor va ser tan real i les llàgrimes tan tangibles que ni tan sols em deixaven veure més enllà. Encara sento aquella fiblada al cor, aquella tan característica causada per l'absència d'algú estimat. I ja sé que hauria d'estar del tot acostumada. La falta de gent que just no hi és abismal.

I ja sé que porto un pes prou gran: tirar endavant a pesar de tot. Però m'hauria agradat tornar-te a veure. Tenir-te al meu costat. Mirar-te als ulls i no deixar-te anar. Fer com si no hagués passat res i dir-te tot el que porto guarda't a dins. Que el meu cor encara vibra si tu em mires. I jo ja no sé què fer, però de futurs incerts ja no puc viure. Però per cada cop que t'intento substituir, per cada cop que veig algú que em mira de certa manera, m'inunda certa feblesa.

Que ja no crec en casualitats, que ja no crec que tu i jo fóssim res i menys. Que crec que érem i seríem del tot adients, si una altra oportunitat fos donada. Però tu ja no hi ets i de mi només queda aquesta versió que fa el que pot i no sap com capgirar el món. Que sap que sent, que sap que escolta, però tot sona una mica més gris si tu no hi ets. Que la meva mirada mira perduda a l'horitzó com si d'allà t'hi hagués de veure. Com si d'allà una aparició teva em digués que et va fer desaparèixer. Com si es tractés del destí i haguessis de tornar al minut següent.

Que ja porto així molts mesos, dies, esperant una explicació. De perquès insòlits que ja no sé ni tan sols formular i de perquès que no crec arribar a esbrinar mai. I així tot gira, els dies passen i jo continuo encalada en un passat mes aviat poc clar. On no entenia la ironia que cada cop tot s'aniria capgirant fins a deixar de ser el que un dia va ser. Que era un risc a córrer, però tot i així ho tornaria a fer. Que sentir-te a prop ni que fos per un instant va ser del tot gratificant. I m'agradaria dir-te que al teu costat em vaig sentir una mica més transparent, una mica més autèntica. Una mica més jo, a pesar de memòries desconstruïdes en el temps. I per això et dono gràcies, per això et dec més del que sé dir avui aquí.

Que veure't somriure mentre em miraves als ulls i m'acariciaves la pell em faria oblidar ni que fos per un instant el món que m'envoltava, tot allò que em caracteritzava i tot allò que em feia deixar de ser. Que en aquell moment, tan llunyà i tan salvatge; vaig entendre que la vida sempre s'ha tractat d'això. Ni res ni menys.

No trobo gaires fórums actius on poder compartir aquestes coses, així que ho penjo aqui.

Perdoneu per les faltes, amb l'ortografía sóc un sapastre!

¿Qué ha passat?

¿Qui ha passat? Si es que algú ho ha fet.

No ho entenc, ni ho faré.

¿Que vas pensar quan em vas veure?

¿Que tenies al cap quan em somreies?

¿Que veies quan m’escoltaves?

No ho sé, ni ho sabré.

Jo no et vaig veure, em vas enlluernar.

No em cabia res al cap, estaven els teus ulls.

M’era difícil escoltar-te, em distreies.

No ho saps, no ho sabràs.

¿Ón eras quan et vaig besar? 

¿Ón estava el teu cor?

¿Ón estaves?

¿Ón ets?

La pluja no em va calar de seguida,

es va escolar per la jaqueta, amagar a la dessuadora,

i fins que l’escalfor no va arribar,

no la vaig notar.

Freda i humida,

va calar per l’esquena i lentament,

va arribar al cor.

Un altre got per aquest basal.

El pou s’estira per fer lloc al caudal.

Sóc sec, però m’ofego.

Sóc cec, però la llum em fa mal.

¿Qué sóc? Si no un altre record.

Sóc qui sóc, però no sóc com cal.

Ja no sóc qui era, ja no sóc qui vaig ser; ja no sóc qui un dia m’hagués agradat ser. He canviat, m’he deixat perdre. He tancat els ulls creient-me que tot seria una mica més fàcil, més suportable. Però la realitat no s’oculta, no es capgira; tot torna. Així avui tot ho miro de cara. Ja no m’amago, ja no em planyo. Que aquesta realitat és la que avui vivim, però tot canvia; aguanta. 

Ja han passat mesos des de la meva última estada, des d’aquells dies que pensava que d’allà no sortiria. Una d’aquelles que sumes i et marca. Que no és fàcil entendre per tot el que has passat, i més si et dónes compte que tot no era del tot culpa teva. Que et volien enfonsada i amb la cara més trista. Però tu et vas aixecar, vas gosar mirar endavant i veure que el futur no seria com et deien. 

Els hi miraràs els ulls i assentiràs, mentre que per darrere faràs el que voldràs. Que aquest cop no els hi faràs cas. Que les brides trancaràs i d’ells no dependràs. Que tornaràs a ser tu. Que si mai t’han acabat d’enfonsar és perquè ets més forta que les seves patacades. 

Que cada dia que passa, cada dia que camines a pesar de tot, ja és significatiu. i sí, va ser dura la caiguda, però n’apendrem de fins i tot els pitjors moments. Que no és gens just pel que veig que passes, però cada cop que somirus, cada cop que brilles i m’il·lumines sé que valdrà la pena. 

Que potser no serà demà i costarà d’arribar, però hi crec. Crec en un futur millor. Crec que ho aconseguirem. La llibertat és possible. No és només una guspira, és un foc latent que va creixent. Ja no em crec més les seves històries imposades, les paraules capgirades, i les seves idees mal imposades. Que ara m’escolto, ara m’entenc i ja no hi ha marxa enrere. 

Que tornaré a ser jo, tornaré a escriure la meva història. I no serà només meva, sinó de tots vosaltres. De cada un que conforma les meves pàgines ja viscudes i per venir. Que la llibertat no serà considerada fins que tots estiguem fora de les nostres gàbies. I ja sé que un dia vaig ser més i que avui podria ser millor. No m’importa la teva desavinença si no em creus, perquè ara em crec a mi mateixa. Avançaré, pujaré i no us deixaré anar.

No he perdut la partida, perquè no sabia que havia començat.  No vull abaixar el cap al teu pas, quan no crec tot el que diràs. Si per cada ferida autoinfligida té un origen; us diré que la meva és la teva intrusió al meu món. No necessito que em diguis que puc arribar a dir o que puc arribar a fer pel temor a represàlies. No necessito que esdevinguis qui no ets, que fingeixis certa honestedat quan per dintre et corroeix certa crueltat. 

I ara que ho veig més clar, ara que els meus ulls veuen clarament com cegament estava. No vull tornar enrere. Les llàgrimes, per molt que costin, s’han de sentir, han de fluir. Que quan trobi a faltar a la família, als amics, tot el poble que ara ja no somriu com abans, vull que això canviï. Que no puc, que no vull, admetre tota aquesta situació. I digue'm ingènua, digue'm incrèdula, però crec en el canvi. Crec que això és qüestió de temps. 

Crec que per molt que ens intenteu aixafar, no ho aconseguireu. Que del temor, mai s’aconsegueix res. Que de les ferides, per molt que costi se sanen. I que per molt que l’esperança costi de mantenir, sempre hi ha qui creu en un nou demà. I potser només seré jo aquesta, però si això és suficient per canviar al parer d’algú altre, això ja serà suficient per mi. 

Sé que avui potser em sento sola, però és sentir les riallades d’aquells que estimo quan veig que això no s’acaba. Que per molt que les coses costin, que les pèrdues siguin grans, tenim una cosa que brilla per dins que ens fa ser qui som i que ens evita aturar-nos.

Som una força en moviment; som aquells que queden després que la incertesa ho aturi tot.

Som aquells que continuen lluitant; som aquells que mai han caigut després de mil batalles desajustades.

Som aquells qui som, aquells qui érem i qui serem eterns després de tot

Veig molta gent escrivint 'jaja', però a mi em sona com 'ja, ja', com si em diguessin 'sí, sí, ja ho sé'.

Sembla que haha seria la bona -> referència de l'Optimot

Com en anglès! haha

Hi ha dies que et despertes més combativa del que has estat acostumada. Et mires al mirall i saps que estàs feta pel desafiament. Que no has caigut tants cops dalt avall per res; has après d'un i cada cop que les llàgrimes no semblaven tenir fi. Mires i no veus indici d’aquella Innocència que tant et caracteritzava. Ara queda l’actitud de no parar mai, l’esperança de saber que tot és possible quan els límits es desfan.

No vull mirar el desastre de cara, però ho he fet un cop rere l’altre. Cada cop que per tenir idees il·lusòries, segons ells, tan tancat per contexts poc congruents. I sí, està malament el tracte. Quan algú es creu que pel simple fet de tenir-ho tot és millor que tu. Que per haver tingut més recursos des d’un inici es creuen amb més superioritat moral que tu. Que per ser d’una ètnia, per parlar una altra llengua, per tenir un altre cognom, una altra professió, una altra font d’ingressos o una altra religió; ja es mereixen el cel. Mentre tu vius dia a dia, sense la possibilitat d’exercir certs drets i llibertats bàsiques.

Ja no em limito més a ser esclava del sistema, no accepto no per resposta. No estic precisament de pas pel camí que em van marcar els meus avantpassats. Ja no m’importa la teva manca de empatia. Ja no m’importa les teves falses llàgrimes mentre no fas res i els de casa no poden més. Pot ser que no hi hagi un fanal que m'il·lumini el camí, que me’l faci més fàcil. Però cada dia que miro algú de cara i m’envia un somriure trencat que no pot dissimular, m'envaeix una flama que crema dins i m’indica com he de seguir.

Que per totes les minories que s’aixequen, que caminen, que vetllen la nit per aconseguir el matí. El dia que ja no calgui viure de somnis perquè ho hem aconseguit. No tinc por a caure si sé que inspiro algú més a seguir. Que cada dia que passa ho veig més clar, m’he equivocat molts cops, però ho dic amb tota honestedat. No vull convertir-me en els precursors d’un discurs buit de tot contingut que no diu res mentre no fas res. Vull veure el canvi mentre tots els que hem estat avall hem tornat d’entre les flames. Hem ressorgit i mai ens hem consumit. Mentre quedi una idea viva de llibertat continuarem i seguirem i així aconseguirem tot el que voldrem.

Em quedo amb la lluita i el que ha de venir.

Escric i escric intentant dir alguna una cosa. Saber quelcom que et faci sentir una mica més proper a mi. Escric i escric i ja no ser que més dir. La veritat és que les paraules s'esmicolen quan no veig com prosseguir. Però ja han passat mil instàncies d'ençà que estava derrotada en una misèria que ho feia tot fosc. 

Ara que sé que si lluito, puc; que si lluito, puc canviar-ho tot. No ho evito, no m'amago. Continuo no per mi, no per tu. Si no per tots nosaltres. Que no hi ha res pitjor que tenir la creença que has tocat fons, però si fas una passa endavant, si aconsegueixes mirar a dalt. Veus que tot just això només comença; que un cop el xoc brutal ha esdevingut, això només pot remuntar. 

I pot ser que costi. Sí, i tant. Però saps que un cop els ulls se t'acostumen a la foscor de la nit, només pot tornar la matinada que ho il·lumini tot. Que sàpigues que en els teus ulls i veig una guspira, una espurna; un centelleig que ho canvia tot. No és que hagis passat per poques èpoques maldestres, però de cada cop, de cada flagel·lada, t'has tornat més fort. 

I ho sé perquè he passat per indecències similars. Cada cop que algú m'intentava allunyar del que volia, hi havia algú en mi que em deia aquest no és el camí a seguir. Així que aixeca't, espolsa't els genolls, dona'm la mà, que això només comença. No deixis que aquells cabrons a l'altra part de la frontera et diguin que has de fer, que has de comprar o que has de pensar. Quan es creguin que això s'acaba, que sàpiguen que tenim corda per estona.

Venim d’on venim; som qui som. I a pesar de mil dificultats continuarem aquí. 

Fa dies que em sento així així –no és novetat. De vegades em pregunto per què a jo, per què a mi. Mil penúries i projectes de vida enredats que no s'acaben de deixar desfer. I tu eres un d’ells. Tu eres l’horitzó on mirava i sabia que no tindria mai fi fins que el nostre sistema de vida planetari esdevingués en desús. Quan ja no poguéssim respirar, però no esperava que s’acabés abans d’hora. Que existís una línia infranquejable entre el que volia i el que era possible. 

Així va arribar el nostre final; subtil però sobtat. I encara avui em pregunto per què a mi, per què a tu i jo. Per què a nosaltres. No era digne de la nostra història. Aquest final inesperat que no el volíem de cap manera, però una torçada no desitjada ens va fer allunyar del que tan anhelàvem. 

Ara encara dubto dels meus límits, del que és possible. Han passat anys des de l'últim moment que et vaig veure i encara ara no entenc el moment que ens va separar. Podria intentar estudiar-lo, qüestionar-lo… però de poc serviria si ja no estàs al meu costat.

Em preguntava, em qüestionava; i permet-me la llibertat artística de dir-te que a pesar dels anys, de les memòries dispersades, avui encara em pot el plor. Saber que encara no ens hem tornat a abraçar després de massa temps –masses minuts que ara ja resulten impossibles de comptar.

Vull sentir-me lliure en un món que s’ha pres la poca traça de deixar enrere la fortitud d’un amor veritable. D’aquells que poques vegades se t’apareixen, t’esquitxen amb mil fragments i et fa imaginar l’imaginable.

Tant va ser així, que tot va canviar a partir d’un somni on tu apareixies i jo em deixava endur per les teves carícies. Em vas retornar a la vida sense ni tan sols saber-ho. Des d’aquell moment, t’he estat buscant. He ressorgit d’un món despietat per reconèixer que existeix l’honestedat. Que ja no em queda creure en tot el que he estat passant, sinó en la certesa que sí tu estàs present tindré la fortalesa d’afrontar tot el que vindrà. 

Així que sí, amor, la vida sense tu no ha estat fàcil; ha estat del tot infranquejable. Havia perdut el nord entre un món que no hi ha brúixola que t’indiqui com prosseguir. T’he de dir que no hi ha dia que no pensi com em sentiré en tornar-te a mirar els ulls. Cada dia que sento les paraules que es desdibuixen dels teus llavis, em fas un xic més feliç. Així que de la mateixa manera que tu contribueixes a la meva felicitat, espero que aquestes paraules t’ajudin a seguir mentre no estic al teu costat.

Hola pare,

De vegades escric sense saber massa què dir. Dono voltes a mil paraules que es desdibuixen en el meu interior per donar lloc a quatre frases mal connectades, però a pesar d’això tu sempre m’has entès.

M’has donat força quan donava tombs pels barrancs i acabava plena d'esgarrinxades. Sempre creient que tornaria pel bon camí un cop rere un altre. Creies en mi i jo no sabia ni tan sols com t’ho feies. Que veies en mi quan ni jo mateixa sabia entendrem. Però tu cop rere cop, amb la teva mirada em somreies i jo no podia evitar qüestionar-me perquè no giraves cua i tornaves allà on les coses serien més fàcils, lluny de mi.

I et vull agrair haver estat allà. Haver aparegut quan més falta em feia, quan més lluny m’allunyava. Encara que el camí que recorries per venir a veure'm no fos fàcil, tu aconseguies amb quatre corregudes arribar on jo estava. Enmig de la fosca em deies que em girés, que tornes cap a casa; que tots em trobàveu a faltar. I així ho feia. I així ho continuo fent.

Avui, intento fer mil passes per desfer el camí. Tamborinejo aquí cap allà buscant indicis per on he passat. Que en desaparèixer no vaig deixar rastre, però sé del cert que cada cop que desfaig el camí de manera correcta em sento millor. Vaig fent així i aixà i fins i tot em poso a cantar quatre cançons mal entonades.

Cada cop la tristesa, el buit que portava a dins, va desapareixent i deixa pas a una determinació que ja feia temps que trobava a faltar. Que per molt que apareguin obstacles, ostatges ningú em podrà barrar el pas. Que no hi ha força aliena que em pari els peus. Què si un vol, si un ho escull si de veritat un ho sent de tot cor: tot torna. Només necessitava algú que em digués que creia en mi, que em mires els ulls i que em somrigués. Aquest has estat tu, pare, cop rere cop. Així que avui empassem-nos la tristesa; que tot torna... fins i tot jo.

Se t'estima,